La meva llengua materna representa qui soc, la meva identitat. La llengua que m’han ensenyat des de petita, la que parlo a casa i la que parla la meva família, és i sempre serà la llengua més important per a mi
Tot i viure Espanya, la meva llengua materna és el català, i no me n’avergonyeixo, al contrari, estic orgullosa que així sigui, és el que em dona riquesa i em fa sentir amor i estima cap a la meva terra. La meva llengua materna, meva, i de molts altres catalans, forma part de mi, es un trosset fonamental i irreemplaçable. Per molt bé que pugui arribar a parlar el castellà, la meva segona llengua, no podrà mai substituir el català, no sentiré la mateixa estima cap al territori espanyol ni cap aquest idioma, perquè simplement no és el meu. Per tant, per mi és molt més que una llengua, per a mi és cultura, és riquesa, és propietat, és llegat.
És molt trist d’acceptar però la societat catalana mostra sovint actes d’autoodi cap a la seva pròpia llengua, el català. Durant la història el català ha patit cops molt durs, des del tractat del pirineus amb què vam perdre part del territori i la llengua, com veure la pèrdua de les pròpies institucions i la seva parla totalment prohibides després de la guerra de successió. Sempre ens han fet veure que el català es inferior, que no té tant de valor i ens el poden arrabassar quan vulguin. És per això que amb els anys hem anat generant certa por a reclamar allò que és nostre, la nostra llengua. Sovint són actes inconscient però que repercuteixen negativament a la nostra llengua, i no ens n’adonem que l’estem danyant, som nosaltres mateixos qui l’estem portant a la ruïna.
L’acceptació del castellà en els nostres documents personals, la manca de la llengua catalana en la majoria de productes elaborats a casa nostra, l’afavoriment a l’espanyol quan interactuem amb altres persones dins de supermercats, botigues etc. Mai ningú no sospita que rep ordres quan cedeix a parlar en castellà i deixar de banda el català, ningú diria que és un acte imposat. Mai ningú no sospitaria que aquest és un acte humiliant i discriminatori cap a la parla catalana. Mai ningú no sospitaria que l’acceptació i la substitució del castellà és una negació pel català, mai ningú no sospitaria que poc a poc estem substituint el caràcter i la cultura de la nostra terra per un altra.
Tota aquesta sèrie d’actes reflexes són destructius per al futur del català, un futur terrible i que esperem que no arribi perquè seria nefast. Per a tots els catalans representaria una derrota, significaria que ens hem rendit, que hem deixat de lluitar per la nostre llengua, que l’hem deixat d’estimar, que l’hem abandonat. Per a mi significaria una gran pèrdua, molts anys d’història perduts, cultura perduda, tradicions i cançons… si tingués la mala sort de presenciar com desapareix la meva llengua un buit s’instal·laria per sempre dins meu, hauria perdut una cosa que considerava meva, l’hauria deixat escapar, i per això, a part de buida, em sentiria en part responsable i culpable. Si el català desaparegués, un altra llengua hauria d’ocupar el seu lloc, una llengua en la que sempre més em sentiria com una forastera i no reconeixeria com a pròpia, el sentiment que aquella llengua no em correspon, que no és la meva, em perseguiria sempre.
Clara Graupera, 4tB